El que em fa feliç

Com a bona catalana que sóc, crec que ja va sent hora de començar a escriure alguna entrada en el blog en català. Escric sempre en castellà perquè hi hagi més gent que pugui llegir-me, però també em venia de gust escriure amb la llengua que he crescut.

Sempre ens han dit el que hem de fer i com ho hem de fer des de que som ben petits. Ens han ajuda't a aprendre a caminar i ens han ensenyat a com lligar-nos els cordons de les sabates. Ens han marcat un camí perquè el seguim i ens han agafa't de la mà en tot moment per no descarrilar-nos. Però ens anem fent grans i arriba un moment que el camí es divideix en molts més, alguns de més senzills i ràpids i altres que són més llargs i més cansats, però aquella seguretat de tenir-ho tot fàcil i de seguida, desapareix. I es quan de sobte arriba l'hora de sortir a l'exterior, de que s'obrin les teves ales que ja estan a punt per volar. Arriba el moment de trobar-te amb la verdadera realitat que és la vida.
L'hora de prendre decisions, de coneixer-te com a persona, d'explorar, de buscar-te, d'equivocar-te mil i una vegades fins a trobar-te. Fins a saber que és el que et fa realment feliç, allò que et treu els somnis per les nits, allò que et passaries cada dia de la teva vida dedican-te, que ens fa crèixer com a persones i ens fa sentir vius. I Llavors només aquí, sabràs quin és el camí que realment vols seguir.
I, personalment, crec que ja he trobat aquest camí. Perquè no hi ha cosa que em faci sentirme més viva que surtir adalt d'un escenari i donar tot el que sóc, tot el que puc. Tornar a trepitjar un escenari després d'un temps, és com la sensació de tornar a casa després d'un llarg dia.
No hi ha nervis que em puguin encantar més que els que tinc quan queden cinc minuts per surtir a escena. No hi ha moments que em senti tan recolzada com quan els teus companys et fan aquelles mirades de complicitat de "tot surtirà bé, ja ho veuràs". Allà es quan he sentit que puc amb tot i més. Aquella sensació de formar part d'alguna cosa, per molt petita que sigui. De formar part d'un lloc on la gent vol i els hi fa feliç el mateix que a tu. Aquella sensació de tenir el públic agafat per un puny i pensar que els seus sentiments depenen de tu i de com vulguis fer-los moure.
Mai he trobat res que em faci desconectar tan del món com ho fa el teatre, res amb el que hagi anat descobrint qui sóc i que vull. Res amb el que en moments m'hagi decepcionat tan en mi mateixa però a la vegada res amb el que m'hagi sentit tan segura i orgullosa de mi. Res amb el que hagi posat tot el meu cor i ànima.
Així que per la gent que pensa que el món del cine i el teatre és només un joc va molt equivocat. És molt més que això.
El teatre és el despertar de sentiments i la catarsi d'emocions d'un cor que ha estat endurit per molt temps.
El teatre es tracta d'aprendre dels errors, de caure i aixecar-te per continuar, d'aguantar crítiques de gent dien-te que fent el que fas no arribaràs mai a res i que comencis a tocar de peus a terra. És escoltar consells i implicar molta preparació i dedicació. És posar-te a prova, de saber fins a on pots arribar, sense posar-te un límit. És d'acceptar derrotes amb el cap ben amunt, ser tossut fins aconseguir-ho. De intentar-ho mil vegades amb la certesa de que potser puguis fracassar. Però la veritat es que per molt que perdis, no deixes de guanyar. No deixes de guanyar experiències, grans persones i coneixements.
I jo, jo no ho vull deixar de intentar-ho mai.
Em queda encara molt per viure, molt per veure, però crec que mai he tingut res tan clar. I recordo un dia que la meva mare em va dir que tot el que fes a la meva vida sobretot m'havia de fer feliç, que si jo ho era ella també ho seria, i no penso trencar aquesta promesa. Per això espero que tothom acabi fent el que més ha desitjat, perquè la vida és massa curta com per no ser feliç amb el que fas. Imagina-ho per uns instants i desprès comença a treballar perque el que desitges es converteixi en la vida real, en el teu dia a dia.